|
POEMA EN SI (BEMOLL)
BLUES
Faré del meu cant
un poema de paraules
retallat a mida
de a qui pugui valdre.
Deixaré que tot
sigui tal com ara
envellint de temps
nodrint-se de gana.
Diré sense dir
allò que hom amaga
rera el fons d´uns ulls
eixuts de mirada.
POEMA EN-DO-LAT
ON ETS?
Entre arbredes de gent
crido el teu nom enterrat...
...tant sols l´eco apagat
del meu propi clam retorna.
POEMA EN RE(S)
BOOMERANG DADAÍSTIC
Els meus animals de companyia
són les mosques domèstiques,
indomesticables...
i les seves ombres gegants.
POEMES EN MI
POEMES EN MI
Poemes,
brins de mí mateixa,
ressorts d´ànima
impel.lits a l´atzar.
Bombolles de colors,
bufades de l´inconscient,
espategant records
de naufragis i rescats.
EL TEMPS RESPIRA I EL PENSAMENT BATEGA
El temps respira
i el pensament batega...
i el devenir ens porta
a ser nosaltres, uns,
a mirar-nos al mirall
i a veure el rostre de l´absurd.
El temps respira
i el pensament batega...
cercant un igual
per a donar-nos sentit,
omplint d´il.lusió una forma
que se´ns desinfla al contacte.
El temps respira
i el pensament batega...
endormiscats de fantasia
esquitxant el quotidià,
ruboritzant-nos al descobir-se
la nostra estratègia de supervivència.
El temps respira
i el pensament batega...
i entre constel.lacions d´individus
et sents apagat i rar
dubtant del deure de viure,
l´esperança desmembrada.
El temps respira
i el pensament batega...
i el vel de la ignorància
cau al sòl lleugerament.
Fruit del dany és l´ensenyança,
l´una a l´altre és venciment.
TRANSICIÓ
Arbres d´hivern
mans de paisatge,
artrítics en la clariana,
esgarrapeu l´aire
amb posat de glaç.
De l´esgarip sord
en feu silueta
grisor esquerdada,
replicant l´ancianitat
de temporada.
Arboredes nues
escapçades amb tisora
tenses de prec i de ràbia:
"Que cessi ja el vil fred
i corri de nou la saba!
Que plorin suc les ferides
i enfilin amunt les branques
i barbollin els rebrots...
Esquitxeu-me, oh, flors petites!
Ompliu-me de color per tot!"
Fuig hivern, sento a dins la primavera
picant la porta de la vida!
PRIMAVERA
Vaig corrent pel bosc en temps de primavera
deixant que tot flaire m´ompli ben endins,
una idea em voleia entre la cabellera,
és el teu record, és el meu encís.
L´esguard d´una abella rondant pel darrera
em fa sentir flor d´un perdut jardí,
sento a cau d´orella la veu xafardera
d´un zum-zum que em diu, com t´ha vist feliç!
Bufo blancs uns àngels perquè el vent s´emporti
a frec del teu llavi el meu bes llunyà,
joiells d´una terra perquè el cel conhorti.
El cant de les aus jugant a trobar-se
m´empeny a xiular el so dels trobadors
esplaiant els ecos d´un temps d´estimar-se.
SI TRIVIALITZO COM T´ESTIMO...
Si trivialitzo com t´estimo
només em queda l´amor
que guspireja espurnes fines
estel.lant-me la foscor.
S´encén la sang encara viva
i el cor batega, embruixat,
les ninetes lluïnt, dringuen
al fons d´uns ulls agraciats.
Fito fins l´invisible
i ets present en cada esguard,
fins la buidor n´és plena
tot en tu és emmirallat.
Si trivialitzo com t´estimo
només em queda l´amor
que guspireja espurnes fines
estel.lant-me la foscor.
CAVALLS ALATS
Els homes que he estimat
són pocs
i encara em dura.
Sols lluents en firmaments intangibles,
esplèndids, transparents,
esclatants.
Cavalls alats, missatgers de somnis,
ultrapassant dimensions...
He copsat l´univers amb un gest vostre,
buidant l´ésser
amb una mirada.
Dos per dos.
Parpelleig simultani.
Còmplices d´infinits.
APRIVOISE-MOI
M´en vaig
deixant un tros de mi
sota la pell bruna
del teu pit encès,
corpresa per la besllum del teu ésser diàfan.
Vindré cada dia,
si així ho vols,
sense la por de dona
d´altres ahirs,
i et portaré coratge.
I quan la distància
s´escurci
et diré qui no sóc,
obrint una porta
perquè entri la claror.
I farem mil brindis
a la salut de tot
mentre a fora plogui
tombant tot el cel...
Nosaltres riurem.
AMIC
Amic,
avellutat per dins
eixorivit per fora.
T´estimo així,
sencer,
imantant-ne de tot,
concretant-te en tot...
...dansaire en la memòria.
LES TEVES MANS
Les teves mans
com un llibre obert
expressen gestualment
la teva ànima.
Les teves mans,
miralls,
parlen sense veu
amb cada figura que dibuixen.
Les teves mans
copsen la meva atenció
amb els seus moviments
de malabarista de l´aire.
Les teves mans
voldria que fessin
ombres xinesques
sobre les parets de la meva habitació.
L´ESPLAI
T´espero
guaitant al parc les criatures
fent esbarjo d´un temps menut.
(Baldufes petites
tomballejant en la sorra!)
Sento la cridòria
i un guirigall de sifó,
andròmines que s´arrosseguen
sense commiseració.
El jardí és una anarquia
entre les cinc i les sis,
ans cada mare sap on mira...
...Jo també hi bado, feliç.
EN PARAL.LEL AMB LA NIT
Nit,
buida d´estels i de lluna,
fosca insondable que et replegues en l´entranya,
mentre l´espelma plora
formant figures vagues.
Silenci colpidor
que martiritzes incansable...
Desig d´abandonar el desig,
ofec de renunciar a l´aire,
tibantor per ser no-res.
Nit,
llòbrega i tèrbola...
Tempesta en latència captaire d´esclat.
Un llamp et marca la cara...
(poc temps després el so de la bufetada).
La multitud dorm
una son que em defuig.
M´impregna la nit,
buida d´estels i de lluna,
nua d´estels i de lluna.
REACCIÓ EN CADENA
No tinc por a la mort
perquè sé que m´espera,
però temo a la vida
que em rellisca per la pell
i es fon entre hores de treball inútils
i minuts perduts en paisatges de moneda.
Vull trobar-me
i tinc por de no saber què dir-me,
doncs tinc l´hàbit de les màquines
entre mil màquines més.
Massa hores he perdut
treballant (diuen) pels altres;
per a mí només subsistència
en aquest món ple de valors.
BEVÈRRIA CONTUMAÇ
M´esborro per a no entendre
evitant que el temps em toqui
sota l´esguard d´un cambrer
que em reposa sense fer-ne consulta.
Glops confidencials d´autòmata
esbravant una incomoditat de viure,
amb mandra de rèplica,
obviant desconcerts que menen en atordiment.
Sanglotejant em desenfoco
eclipsant emocions vençudes,
bufetades en plena boca...
Oh, fredor circumspecte que no goso atansar!
Ombres, imatges del defugir,
m´hi aboco, aclucant-me amb lentitud,
parpelleig d´estàtua,
serenor d´embriac.
LA FLOR DEL LOTUS
Runa que estotja una llavor
entre porqueries i fems
infectes i pestil.lents
viciats de tufs i de fortor.
Germina la bella flor
replegada dins la bassa
serpentejant amb gràcil traça
un camí vers la claror.
I enfilant la immundícia
desencofra la puresa:
l´arquetip de la saviesa
ha eixit de la brutícia.
TARANNÀ
Espiant el passeig de la lluna
i enllaçant amb un fil els estels
esquitxats en el cel quals engrunes,
sento lluny el ressò d´un anhel.
En la fosca veig uns ulls que em miren,
dues taques de llum en esclat,
m´hipnotitzen en tant que m´intriguen
fins atendre uns gemecs de gat.
Dues bèsties s´esgarrapen i criden,
la batussa és ara combat,
per l´ostenció d´una virilitat.
Vencerà qui rebi menys ferida
tot guanyant un terreny adoptat
fins a perdre´l en nou altercat.
CLARIVIDÈNCIA
Percebre la fi
nucli d´un remolí voraginós
irremissible i concloent,
quan només tot és iniciat.
Ulls visionaris de dues realitats
condescendint al desenllaç,
dos punts que es nuen
en el cordam del devenir.
Aplom, assossec,
escoltant paraules enceses que cremen,
contraent saviesa
sense ocasió de prodigar-ne.
VETLLANT XIROIA
Revolucionàriament optimista
miro (amb lents d´augment)
la nit com dorm
fins a veure el matí llevar-se,
flairant flors plastificades
sense perdre l´esperança,
com la del lleig
que ansia un amor a primera vista.
GENÈTICA
Pares estranys
de fills estranys
apàtics per besar-se...
...Abraçades que esperen any rera any.
GOTELLIM
Núvols viatgers desfilen
i es desfilen
en pensaments de cel,
fins desfer-se en un ruixim de llàgrimes.
...EN PAU...
M´adormo de son, amb jeia beata
i el somni em tiba amb un fil de plata
gronxant-me entre boires, portant-me a recer
prop d´una clariana d´un florit verger.
M´assec ran de terra mirant un pomer
que amb posat august i gest parçoner
sembla que tutori el folgat jardí
ara que hi sóc jo, també em vetlla a mí!
Flairo la verdor de l´herba tallada
com si a la natura l´hagués pentinada
una majestàtica mà de perruquer,
servant cada flor, tal cual jardiner.
I entre el firmament i el sòl terrenal
em sento bocí infinitessimal...
Ja he perdut el somni, i tot és real,
roman, però, en l´ànim un maig primaveral.
LA RODA
Bufant el vidre amorf de l´existència
acolorit per tanta absurditat
desitjaria aturar l´eternitat
i descobrir la incondicional sapiència.
Diu la fortuna que tot és transitori,
talment causa o fatal desenllaç,
que no és la forma el que conté el vas
i que, al capdevall, el món és il.lusori.
Mentre el flexible venç la rigidesa
qualsevol dic es guanya amb el fluir.
Tota lliçó s´aprèn d´esdevenir
i de triar, lliurant-se a la incertesa.
Però molts tenim als ulls una gran bena
i ens ofeguem en vastos mars d´ignorància
fent del sofriment, militància,
lligats per sempre al nus que ens encadena.
A VEGADES EM PREGUNTO SI...
A vegades em pregunto
si cantaria amb veu ensordidora
davant les tropes de Milosevitch,
si em sostindria ferma
enfront l´exèrcit xinès a la ciutat de Lhasa,
si podria riure
veient cadàvers fent muntanyes a Ruanda,
si creuria en el progrés
vivint en un ghetto del Bronx,
si voldria néixer dona
en un país on les dones ploren sal,
si pregaria a l´Absolut
allà on Déu és poc més que un ganivet,
si voldria ser infant
en el país de les meravelles.
DONES DE SREBRENICA
El diable encorbatat
esguarda la porta del darrera
amb l´estigma del dictador
i la mà al pit
per amagar un cor
que li manca...
...mentre el dolor s´entumoreix
en pedres de sang
enquistades en les matrius
de mares privades de ser-ho,
vídues perpètues d´un embrollat absurd.
I Europa fa l´estruç cagacalces
negant el corc,
jactant-se d´una imparcialitat
esculpida en la vergonya,
fent del desempar, riota
i de les víctimes, xifres,
obviant els rostres que reclamen justícia
des dels sepulcres anònims...
(ciutadans enfossats per assassins
que encara porten les armes cinyellades).
HOMOGENEÏTZACIÓ
Cruixeix l´esperit
engabiat en l´existència fal.laç
exclamant-se en sons de pentagrama,
estripant la gola amb resignació.
És un lament entranyat
a cops d´incongruència...
És el crit de la supervivència
en l´engranatge asfixiant.
La veu dels artistes poc compta.
I, mentre la musa defalleix,
un olimp de cretins s´encimbella
aixafant-ho tot, imparcial.
DEFALLENÇA
Emmalalteixo de paraules,
agonitzo locucions suspeses...!
Vull que quan em mori
em colgueu amb els pètals
de les roses seques que guardo als armaris,
records de moltes estones,
petons que el temps ha tolerat.
Minva ja la fortalesa
sota el pes de tanta vida
agrumollada.
(Quan em mori,
preneu-vos una camamilla).
POEMA EN-FÀ-TIC
RECORDS
Quan els records se m´emporten
sóc un vapor que s´eleva del sòl,
que escombra un ventall de colors
i arrossega milers de fragàncies.
Quan els records se m´emporten
sóc un ocell lliscant entre el vent,
surant com un núvol en una bassa de cel,
rebent la llum des de l´orígen.
Em són aquests records tan essencials
que els dibuixo i desdibuixo sovint,
que batejo i concebeixo com un original
i guardo en un calaix de delicades arestes
POEMA EN SOL
SOLITUD
Amb les veus dels llibres, m´adormo
i em lleva l´olor d´un somieig,
el silenci desfibra mil harmonies
crepitant l´aire d´un dolç guspireig.
Contemplo l´aurora com neix amb el dia
i veig a la posta un núvol fonedís.
Que insignificant sóc entre la natura,
com un gra de sorra enmig d´un paradís!
Sento llambrejar tota l´espinada,
l´esperit s´encén, gaudint de l´esclat.
Tot és ple de tot, formant una onada
que a sobre el meu cor deixa anar l´embat.
POEMA EN LA
LA GUERRA, LA JOVE I LA CRIATURA
La jove madona s´esmuny de la guerra
portant als seus braços un fill adormit,
amb el cor petit fuig de la desferra,
parteix en crepuscle, s´apropa la nit.
Captaire de llum sorteja l´arbreda
mirant dins la fosca amb ulls de felí.
(Progressa en el bosc una tenebra freda
que a mare i a fill deleix engolir).
Amb pas de gambada segueix, no s´atura
quan a la foscúria bramen esgarips,
ensumant el rastre, tal qual una fura,
d´una nova vida, sargits els estrips.
Les hores davallen i el minyó té fam
tanmateix no plora, guaitant i badant.
Ofrena la mare el pit a l´infant
mentre l´acarona i el bressa cantant.
`Nino, ninó, nino, ninó,
la vida t´espera, què et puc donar jo'
Un trosset de cel i tot el meu cor,
la llum d´un estel i un brotet de sort.
Nino, ninó i un món millor!
Nino, ninó i un món millor!´
S´aixeca la noia, notant l´emoció
s´arrapa bé el nen amb quatre parracs
i aixugant-se el rostre, engolint el plor,
vol que l´esperança l´ompli d´embriac.
Retroba el camí amb llum de l´aurora,
rera: només foc i un gran broll de sang...
On són els germans que ara tant enyora?
I les altres mares, i els altres infants?
`On és el futur? A quin lloc s´amaga?
qui són els artífex d´aquest tant mal son?
A qui beneficia la mort que ens apaga?
Quin preu té la vida quan no ens correspon?´
Resten les preguntes emmudint en l´aire,
ocellets responen cantant al matí,
mare i fill aixequen junts la vista enlaire
i la piuladissa l´escolten així:
`Nino, ninó, nino, ninó,
la vida t´espera, què et puc donar jo'
Un trosset de cel i tot el meu cor,
la llum d´un estel i un brotet de sort.
Nino, ninó i un món millor!
Nino, ninó i un món millor!´
Dues criatures fugen de la guerra
perdudes pels boscos, qui en sap el país?
A cop d´esgarrapada els han pres la terra,
a sota les bombes rau el seu paradís.
SILENCI
POETES DEL SILENCI
Poetes del silenci
exil.lats a fora i a dins
en una època de vergonya...
(Sang i llàgrima per escriure
els papers d´uns homes i dones
mancats de somriure).
Manxant poesia
enaltieu conciències
servant el tresor
d´una illa amb pirates...
(Evocant l´enyor
del vol dels estornells
llavors malferits
per l´àliga esguardant).
Si aixequéssiu el cap
potser plorarieu
veient com l´ideal
s´ha fet tant malbé.
Ara tot es compra,
àdhuc la paraula
i per mil milions
som els més superbs.
En les vostres glòries
a tot un gran poble
potser no comptàveu
amb l´orgull roí;
hem fet un sistema
reverenciador
on l´amiguisme fatu
impera pertot.
La vostra poesia
la canten tenors
de veu ofensiva,
i amb quin permís?
(Sangoneres de mèrits,
inhàbils perpetus,
requisant Sant Jordis
a la vostra salut).
Si visquéssiu ara,
a què lloarieu?
Podrieu versar
l´amor de l´ahir?
Poetes del temps
curulls d´excel.lència,
zeladors innocents
d´arcana sapiència.
DO DE PIT
L´OMBRA DEL NO-SER
Ocell de vol fugisser
si atenys de la lluna el forat
mira bé si a l´altre costat
hi veus l´ombra del no-ser.
Contempla des de la porxada
l´enigma de la nit,
hermètica en l´infinit...
(tan sols la lluna la forada)
Quina és la unció de la mort?
On són els que fóren un dia?
Quin mar els ofegà la vida
atallant el seu retorn a port?
L´heura del dol frondosa s´escampa
en el buit de les absències,
fent memòria de presències,
de retalls, esborralls i estampes.
Ocellet de vol nocturn
la lluna ja ha de partir,
però abans de fer-se matí
piula adéu per tants difunts!
CODA
LA POESIA AGONITZA
La poesia agonitza
quan es perd la primavera
i en el vent ja no hi ha música
i l´albada no és quimera.
La poesia agonitza
en edificis de gàbia
on l´home zela l´home
com un gos malalt de ràbia.
La poesia agonitza
en societats manipulades
amb el cos fet de formigues
ignorant que són esclaves.
La poesia agonitza
quan l´ésser és una closca
i una llei uniformitza
sota idèntic pas de rosca.
FINAL
NO HI HA MÉS DEMÀ
No hi ha més demà
del que hom fa a cops d´ésser.
No hi ha més solitud
de la que hom colpeix en marbres d´indiferència.
No hi ha més saviesa
de la que hom clou amb senzills criteris.
|