Recordeu que Cristòfor Colom va descobrir oficialment les Amèriques i que posteriorment una allau d´europeus hi anaren a colonitzar-ne els territoris. Poc a poc anaren dominant la població indígena, fent grans massacres, i repartint-se el nou continent de la següent manera (a grosso modo): els portuguesos ho feren a l´actual Brasil, els espanyols a la resta de Sudamèrica, Centroamèrica i l´actual Mèxic, i els francesos i anglesos es situaren al què avui és els Estats Units. Va autoritzar-se el tràfic d´esclaus l´any 1517 i a la zona anglesa el primer lot arribà l´any 1619. Aquests esclaus eren africans raptats de les seves terres i traslladats fins les Amèriques on eren venuts en un comerç que no s´aturà fins l´any 1808. La gent que va sobreviure a les despietades condicions de trasllat en aquelles galeres fou la gent més forta. Així doncs, aquells viatges ja foren una primera sel.lecció on en restaven els més resistents. Un cop venuts com a esclaus i destinats a treballar en condicions extremes només en sobrevivien els que aguantaren aquella pressió física i psicològica.

¿Per què el blues sorgí a l´actual zona dels Estats Units i no al Brasil o a Centroamèrica o a cap altre lloc? L´explicació podria raure en què els anglesos separaven la població africana destinada a l´esclavatge per tal d´evitar que es produïssin sublevacions. En canvi a les zones espanyoles, portugueses i franceses les tribus africanes segrestades del seu lloc d´origen eren traslladades senceres als seus punts de destí. D´aquesta manera varen poder mantenir i desenvolupar les seves tradicions i formes culturals. A la zona anglesa, però, els individus esclaus foren totalment despersonalitzats i extrets del seu món, i agruparen en una mateixa plantació gent que procedia de diverses tribus i entre ells no podien comunicar-se de cap manera més que amb gestos i sons (els prohibiren també l´ús de la percussió que a l´Àfrica s´utilitza com a llenguatge per comunicar-se). Els obligaren a aprendre la llengua dominadora, l´anglès, i també les seves religions (catòlica o bé baptista o metodista).

Aquells esclaus obligats a treballar de sol a sol eren gent que els agradava cantar. Els seus capataços varen observar que si els deixaven cantar mentre treballaven, produïen més. D´aquesta manera sorgiren els CANTS DE TREBALL, on a vegades un individu cantava tot sol, d´altres eren cants col.lectius i d´altres eren mixtos, on una veu cantava una primera frase i un cor de veus li responien. Ara tocaré un cant de treball que ens ha arribat fins als nostres dies, especialment per la gent que va haver de passar per presó i fer-hi treballs forçats, com va ser el cas de Leadbelly i que cantava:

Com hem dit abans, a aquells esclaus se´ls va obligar a formar-se en la religió del seu amo. Els que vivien més propers a les grans mansions en quedaren més afectats que no pas els que vivien més allunyats d´aquelles BIG HOUSES. Els diumenges s´havia d´assistir a les misses i allí s´hi cantaven alguns textos bíblics i cançons religioses d´origen europeu que en ésser interpretades per aquells esclaus adoptaven un aire nou. Aquella gent solia experimentar un alliberament de la seva penúria i en moltes ocasions cantaven aquells evangelis amb un doble sentit: la terra promesa no era una metàfora sino una realitat anhelada.

El blues sorgeix de les plantacions, d´aquella gent que cantava mentre treballava i que els diumenges es trobava en les celebracions religioses i manifestava els seus sentiments i anhels amb aquells cants espirituals. ¿Però quan es pot parlar del blues com a estil musical? Segons els llibres s´atribueix a Ma´ Rainey, la mare del blues, el fet de què ella parlés que havia escoltat algú que tocava un blues vers el 1902. El blues com a sentiment ja existia molt abans i hom deia que es sentia BLUE quan es trobava trist. Però quan aquesta música va començar a sonar com a estil propi, no ho podem pas comprovar perquè no tenim cap gravació ni cap document (l´any 1912 W.C, Handy publicà la primera partitura de blues que es titulava Memphis Blues). De tota manera, i segons el testimoniatge de Ma´ Rainey, podem afirmar que el blues existia a principis del segle XX. Els seus intèrprets eren descendents dels esclaus i tocaven la guitarra, l´harmònica o cantaven en acabar de treballar per relaxar-se i esbravar-se una miqueta. També hi hagué bons intèrprets entre la gent que tenia alguna discapacitat per treballar: cecs, coixos, etc, que tocaven per guanyar alguna almoina i així sobreviure. D´altres era gent que no volia treballar i els agradava tocar en clubs a canvi d´un salari. Alguns d´ells tocaven en l´àmbit rural i d´altres es traslladaven a les ciutats.

Hem vist que a l´actual Estats Units també hi va haver una zona de dominació francesa i que corresponia majoritàriament a Louisiana i a tota la part sud als voltants del riu Mississippi. Aquells colons francesos tenien a vegades algun fill de mare esclava que adoptaven com a fill propi, donant-l´hi una educació. Entre aquella educació s´aprenia música, que aquells nens mulatos interpretaven de forma més rítmica i sincopada. D´aquesta manera criolla d´interpretar la música europea en sorgí el RAGTIME que és un gènere precursor del jazz. Un dels seus compositors més prolífics fou el cèlebre Scott Joplin (1868-1917) que va composar uns 50 ragtimes, entre ells The Entertainer que posteriorment va ser la banda sonora de la pel.lícula El Golpe.

El JAZZ va gestar-se a les acaballes del segle XIX a la ciutat de New Orleans. ¿Què hi passava allà? D´una banda era un port comercial amb molta afluència de gent. Es donà el cas de què, un cop conclosa la Guerra de Secessió (1861-1865) i en abolir-se "teòricament" l´esclavitud, molts ex-esclaus fugiren per cercar una nova vida. Molts d´ells anaren a parar a Nova Orleans, on vivien en guettos. D´altra banda, també després de l´esmentada guerra es varen dissoldre les bandes militars i hi hagué un comerç de segona mà d´instruments tals com cornetes, trombons, clarinets, caixes, bombos, etc. Alguns d´aquells instruments eren adquirits per nous músics negres que els aprenien a tocar de forma autodidacta. Altres d´aquells músics eren d´orígen crioll i sabien llegir partitures. Uns i altres, però, tocaven aquells instruments com si els volguessin fer parlar i cantar. L´any 1897 fou legalitzada la prostitució al barri de Storyville de New Orleans i començaren a proliferar les petites orquestres de jazz per actuar de reclam en aquells clubs o BARRELHOUSES (també HONKY TONKS) on hi solien treballar les prostitutes. Alguns pianistes cèlebres d´aquella època s´iniciaren com a xulos d´aquest negoci, control.lant la clientela mentre els seus dits trenaven melodies. En aquella època el terme jazz encara no existia i en deien tocar HOT. L´any 1917 la U.S. Navy Department abolí la prostitució degut a problemes amb els seus militars (coincidia que els Estats Units estaven a punt d´entrar en la 1ª Guerra Mundial). Molts músics de jazz optaren per abandonar New Orleans i marxaren a altres ciutats. La forma més fàcil de desplaçar-se era riu Mississippi amunt (aquest riu té 7000 km de longitud i un gran cabdal d´aigües) amb els RIVERBOATS, moltes vegades tocant-hi música en les orquestres que amenitzaven el viatge dels altres passatgers. Ciutats que vorejen aquest riu son St. Louis, Kansas City o Davenport, molt propera a Xicago. Així doncs el jazz també s´hi va desplaçar. De totes elles Xicago fou als anys 20 la ciutat de l´apogeu del JAZZ, de les primeres gravacions i de la producció de fonògrafs. El FONÒGRAF el va inventar Thomas A. Edison l´any 1877 i poc a poc es van anar millorant els primers prototips per fer-los més pràctics i comercials. La primera orquestra en enregistrar discs de jazz va ser THE ORIGINAL JASS BAND l´any 1917 sota la direcció de Nick La Rocca (era un grup de músics blancs). L´any 1918 el cornetista Joe King Oliver es va desplaçar a Xicago i va formar-hi la seva pròpia orquestra amb músics procedents, com ell, de New Orleans. L´any 1922 s´hi reuní Louis Armstrong i l´any 1923 van gravar el primer disc enregistrat per una orquestra negra de jazz: la KING OLIVER´S CREOLE JAZZ BAND.

Els discs es venien molt bé entre la població negra i eren anomenats RACE RECORDS. El primer blues fou gravat per Mamie Smith l´any 1920 amb la companyía Okeh Records i es titulava Crazy Blues. En va vendre més de 100.000 còpies. Després de l´èxit, moltes veus femenines foren l´esquer per a produïr discos: fou una època d´esplendor per les cantants de blues que solien acompanyar-se per músics de les grans orquestres de jazz de l´època. Tot seguit tocaré un tema composat per la cantant Ida Cox que va popularitzar la veu de l´Emperadriu del Blues, la gran Bessie Smith.

Aquelles primeres cantants de blues eren dones molt fermes que procedien del món rural i que elles mateixes dirigien les seves companyies ambulants, contractant els teatres, escollint personal (músics, ballarins, coristes, etc),... ja que a més de cantar blues feien veaudeville i escenificaven les obres. Eren cantants amb veus potents, ja que no hi havia equips d´amplificació i havien de cantar a pèl, sobresortint de l´orquestra de músics que les acompanyava. El mateix passava en els enregistraments: no hi havia taules de so i la veu més poderosa era la que aconseguia crear un solc més profund en la matriu d´aquells futurs discs. D´aquesta manera, les primeres cantants de blues d´èxit foren anomenades SHOUTERS o cridaneres. Aquestes primeres cantants de blues varen entrar en decadència després de la Gran Depressió de l´any 1929.

Entretant, en el món rural, s´hi seguien desenvolupant els músics de blues que amb les seves guitarres i harmòniques s´acompanyaven mentre cantaven les seves històries. A les plantacions la vida no era gens fàcil i molts parcers varen decidir marxar a les ciutats a buscar feina a les fàbriques. Els trens eren, a més d´un mitjà de transport, una esperança d´una millora de vida. El ritme del tren està molt present en el blues i moltes lletres fan referències a trens que passen i s´emporten algú estimat (com per exemple el tema Love in vain que abans he tocat). Escoltem-ho amb un exemple nou, on la guitarrista Elizabeth Cotten explicà les seves sensacions en contemplar el pas dels trens de càrrega.

En aquestes migracions de sud a nord per part de molta població rural, també s´hi desplaçaren molts músics que volgueren provar fortuna en les grans ciutats del nord. Entre els anys 20 i 40 alguns músics de blues rural foren enregistrats per caçatalents. En habitacions d´hotels s´improvisaven uns petits estudis de gravació i el músic feia diverses sessions. Si aconseguia vendre discs esdevenia popular i repetia l´experiència, i si no, es perdia en l´anonimat. Foren els pioners del blues i el seu estil constitueix un arxiu important en la música folk nordamericana. Però aquells músics arribaren a les ciutats i s´adaptaren a la massificació. A Xicago, entre el 1928 i el 1947 existí un segell discogràfic especialitzat en blues, que va enregistrar els artistes que tocaven a la ciutat i tingué un so característic: el so BLUEBIRD (barreja de blues rural, jazz i veaudeville). Big Bill Broonzy, Tampa Red, Memphis Minnie, Washboard Sam, Big Boy Crudrup, etc. foren els músics més importants d´aquest estil de blues. A mitjans dels anys 40 aparegué el blues urbà amb artistes procedents del Delta del Mississippi que s´afincaren a Xicago, gent com Muddy Waters, Howlin´ Wolf, Willie Dixon, Jimmy Reed, Elmore James, etc. Es reunien en petites agrupacions, s´amplificaren els instruments i actuaren de reclam en festes i clubs de la ciutat, revolucionant aquell blues rural dels inicis. Amb ells aparegué el conegut so SOUTH SIDE de Xicago. Escoltem un tema de Muddy Waters.

La creativitat d´aquells bluesmen va esclatar a partir del 1945, en el què ha estat conegut com el so SOUTH SIDE de Xicago. En aquella ciutat hi havia, com a tantes altres, una gran demanda de mà d´obra en la indústria siderúrgica, que, degut a les guerres mundials, estava en ple desenvolupament. Però pels músics hi oferia un atractiu suplementari pel gran nombre de clubs, sales d´espectacles, prostíbuls, etc... La indústria discogràfica va prosperar i créixer prenent com a seu Xicago, així com les agències d´espectacles. Així doncs, aquells músics que procedien dels camps i arribaven a Xicago trobant-se als carrers del mercat de MAXWELL STREET, poc a poc anaren situant-se en el món de l´espectacle, professionalitzant-se, gravant discos i fent gires arreu del món.

A inicis dels anys 50 el south side blues tenia una gran popularitat i seguí evolucionant. La ràdio va contribuïr molt en la divulgació del blues: ¡el mateix B.B.King va treballar-hi! Amb la comercialització, el blues comença a adaptar-se a les exigències del consumidor i els temes perden la veu autobiogràfica per esdevenir motius de divertiment. Era freqüent organitzar festes a casa d´algú i del què es recollia entre els assistents es pagava el lloguer del pis al propietari. En deien RENT HOUSE PARTIES i el blues que s´hi tocava evolucionà en l´estil HOUSEROCKIN´. A partir de 1954 el ROCK ´N´ ROLL començà a guanyar posicions fins al punt de relegar el blues als vells de la classe obrera. Amb l´apogeu del Rock ´n ´ Roll el blues entrà en crisi.

En una cançó que Brownie Mc Ghee va cedir a Muddy Waters, aquest deia que el blues era una mare y va tenir un fill, el nom del qual ere Rock ´n ´ Roll. Però d´aquell engendrament, ¿qui n´era el pare? Doncs sens dubte, el BOOGIE WOOGIE. Sí, el boogie woogie, un estil pianístic basat en el blues on la mà esquerra segueix un patró rítmic basat en un arpegi i la mà dreta fa la melodia i els acords. Aquest estil va fer-se molt popular en els seus inicis a Texas (FAST WESTERN BLUES) per desenvolupar-se a St. Louis, Detroit i Kansas City a partir d´intèrprets de ragtime, i finalment va prendre forma definitiva a Xicago a les primeres dècades del segle XX. Toquem un boogie woogie per reconèixer-hi el germen del R ´n´ R.

-BLUES: Blues Rural (folk) (zona Mississippi, zona Texas, zona Costa Est) i blues clàssic femení (blues acompanyat per músics de jazz) --- Petits grups (JUG BANDS, WASHBOARD BANDS, STRING BANDS) --- So BLUEBIRD de Xicago (1928-1947) --- So SOUTH SIDE de Xicago (1945-1954) --- HOUSEROCKIN´ (anys 50) --- So WEST SIDE de Xicago (anys 60) (formes standard de blues) --- El blues elèctric d´altres zones: zona de Texas i Califòrnia, zona de la Costa Est, New Orleans i Luisiana (zydeco i swamp blues), el blues de les ciutats de Detroit, Memphis o Kansas City, el downhome blues del delta de Mississippi, el Rhythm & Blues, etc.

¿De què tracten els blues? En línies generals, el blues rural (que abasta tant el blues fet a les plantacions com el de les ciutats, on els intèrprets tocaven a la manera acústica) explica històries més autobiogràfiques. El blues de les primeres dames era més promiscu, amb un doble sentit en les lletres i els sexe com a rerafons. Les lletres del blues del south side són més desimboltes. Els temes més recurrents en tot tipus de blues son l´amor, el desamor, sexe, viatjes, trens, carreteres, feina, segregació, inundacions, alcoholisme, maltractes, solitud, etc... la majoria de les vegades explicat amb una certa ironia i amb un doble sentit. Algunes lletres tenen un elevat to poètic i d´altres són simples i sense originalitat.