Els tres músics foren mestres de l´estil anomenat "stride", que literalment vol dir salt o gambada, i que consisteix en tocar el piano de manera que la mà esquerra alterna els baixos en els temps forts (1 i 3) amb acords triades o quatriades d´una octava superior en els temps febles (2 i 4) i la mà dreta executa la melodia del tema o improvisa. Aquesta forma de tocar segueix les pautes del RAGTIME però guanya llibertat en la interpretació (recordem que el RAGTIME era una música sincopada condicionada a la seva lectura en partitures). Resumint-ho, diriem que la mà esquerra del pianista alterna les notes greus amb l´acord una octava més agut fent l´efecte d´un caminar a saltets, mentre la mà dreta juga amb la melodia del tema o improvisa sobre l´harmonia.

Convé saber que els tres músics esmentats foren els més rellevants d´una generació de pianistes d´entre els quals també destacaren Lucky Roberts, Eubie Blake o Abba Labba, i que van infuïr en la manera de tocar d´altres mestres tals com Edward Kennedy "Duke" Ellington, William "Count" Basie, Earl "Fatha" Hines, Teddy Wilson, Art Tatum, Erroll Garner o, fins i tot, el mateix Thelonius Monk.

James Price Johnson va néixer l´u de febrer de 1894 a la vila de Brunswick, a Nova Jersey. La seva mare era pianista i el va iniciar a tocar el piano i a freqüentar l´església (on hi descobrí els himnes i els cants espirituals) i posteriorment rebé classes d´harmonia i instrument d´un excel.lent professor italià. Quan James Price Jonhson tenia 14 anys la seva família es traslladà a Nova York, on de molt jove ja va tocar als cabarets de Harlem. Allà va pulir el seu estil un xic provincià sota la influència de Lucky Roberts i als 17 anys ja era molt sol.licitat per tocar en les rent parties i als concursos de cakewalk. L´any 1916, a l´edat de 22 anys, comença a enregistrar les seves primeres composicions per a piano rolls, que eren unes matrius de paper per a fer funcionar les antigues pianoles. (Aquestes cançons enregistrades per a ser tocades i escoltades en pianoles, tal i com Scott Joplin havia fet amb els seus ragtimes, es conserven i actualment poden escoltar-se en disc).

L´any 1921 James P. Johnson va gravar pel segell Okeh el que fou un dels primers discos de la història del jazz, amb les cançons "Carolina Shout" i "Keep off the grass" i que van revolucionar l´ambient pianístic de l´època. Escoltem tot seguit una versió de l´any 1944 d´aquell "Carolina Shout" amb James P. Johnson al piano i Eddie Dougherty a la bateria.

Fou un moment molt creatiu pel pianista, ja que tan aviat composava peces per a piano sol com escrivia música per a revistes musicals negres del circuit de vaudeville. Va començar a treballar en els teatres de Broadway i a fer gires com a director musical d´alguns espectacles, d´entre els quals "Plantation Days" el va portar a Europa. Alternà aquesta feina amb la d´enregistrar discos amb les més grans cantants de l´època, entre les quals destacaren Bessie Smith i Ethel Waters. Escoltem-ne algunes peces.

La crisi financera del 29 el va afectar enormement, restringint la seva activitat com a executant. Així doncs, entre el periode del 1930 al 1938 es va dedicar a composar i a escriure música, com per exemple el seu "Simphony in Harlem" de l´any 1932 o una òpera curta titulada "De Organizer" en col.laboració amb el poeta Langston Hughes. L´any 1938 va aparèixer en un concert al Carnegie Hall organitzat pel productor John Hammond que presentava com "Spirituals to Swing", el qual va rellançar la carrera de James P. Johnson, reflectint-se en nombrosos enregistraments i concerts.

Ocasionalment també va tocar en les orquestres de Sidney de Paris, Mezz Mezzrow, Eddie Condon, Albert Nicolas, Wild Bill Davison, etc... fins que l´any 1951 va haver d´interrompre la seva activitat musical per greus problemes de salut, que ja havia patit des de 1946 i que finalment el deixaren invàlid. Va morir al Queens Hospital de Nova York el 17 de novembre de 1955.

A nivell estilístic direm que James P. Johnson fou el pont entre el ragtime i el jazz. Ha estat considerat com el més gran pianista de "stride" de la Costa Est, amb una prodigiosa mà esquerra que executava la pulsació amb una força i un mordent impetuosos, i que amb la mà dreta sabia omplir de melodies i riffs innovadors i elegants. Per acabar la seva història escoltarem un tema preciós que James P. Johnson va escriure quan era molt jove i que està interpretat per ell mateix al piano i acompanyat pel bateria Eddie Dougherty.

William Henry Joseph Bonaparte Bertholoff Smith va néixer a Goshen (New York) el 25 de novembre de 1897. La seva mare era organista i pianista i va saber transmetre la seva afició al jove William, ensenyant-li a tocar primer l´orgue per posteriorment especialitzar-se en el piano. L´any 1912 ja comença a fer-se conegut en alguns cabarets de New York i d´Atlantic City. Va ser l´any 1916 quan Willie Smith fou mobilitzat per anar a lluitat a la Primera Guerra Mundial a França en el cos d´artillers americans (la U.S. Army). Es diu que el sobrenom de "The Lion" li fou adjudicat en servei pel seu valor i coratge fent de sergent en el camp de batalla. Un cop acabada la guerra, a finals de 1919, va retornar a New York, guanyant-se una gran reputació als clubs de Harlem, d´entre els quals el Leroy´s, on hi tocà dirigint la seva pròpia orquestra. L´any 1920 va fer una gira per Canadà i alguns estats americans, i va gravar el que fou el primer disc de blues amb Mammie Smith (Crazy Blues - 1920). Es convertí en el "rei" del seu barri (ell deia que preferia ser una mosca en qualsevol fanal de Harlem que un milionari en cap altre lloc), i la seva influència fou imprescindible per aprovar noves veus o joves pianistes. Malgrat tot, va treballar en els circuits de teatres fent concerts arreu i enregistrant discs amb Glenn Miller, Mezz Mezzrow, Sidney Bechet, etc.

A finals de 1949 inicia una gira com a solista per Europa, que es perllongà a Àfrica del Nord, fins a mitjans de 1950. Va tornar altre cop a Europa en 1965 i 1966. Entre els anys 50 i 70 va tocar en nombrosos festivals de jazz, dels quals destaca el de Newport en l´edició del juny de 1971.

Malgrat l´enregistrament fet amb Mammie Smith´s Jazz Hounds l´any 20 no hi ha altres gravacions fiables de Willie "The Lion" Smith fins a finals dels anys 30. La seva forma de tocar, però, devia ser extraordinària per l´impacte que va produïr en els seus col.legues, d´entre els quals un jove Ellington que en quedà fascinat. Escoltarem una gravació feta a Alemanya l´any 1966 de dos temes del pianista Eubie Blake que el mestre enllaça i on podem apreciar la seva tècnica de "stride", primer més lenta i posteriorment més ràpida.

L´estil de Willie "The Lion" Smith és menys impetuós que el de James P. Johnson, però té un àgil joc de mà esquerra que va aconseguir estudiant la música de Bach. De les seves interpretacions s´aprecia com alterna el joc de "stride" amb un arpegiat alternatiu d´un swing i una intensitat insuperables. La riquesa de les seves interpretacions aporten una sonoritat amb un fons harmònic de gran bellesa. Escoltem una demostració d´enriquiment harmònic del conegudíssim tema de Fats Waller "Ain´t Misbehavin´", enregistrat anys després de la mort de l´autor.

Thomas Wright Waller va néixer a New York el 21 de maig de 1904, és a dir, fa poc més de cent anys. Per això li retrem homenatge amb la nostra exposició que ens aproparà a la seva vida i a la seva obra. Començarem coneixent els pares de Thomas Waller que es deien Edward Waller i Adeline Locket i van aconseguir un bon nivell de vida un cop s´instal.laren a Harlem on Edward exercí de pastor de l´església Abyssinian Baptist Church i Adeline hi cantava i tocava l´orgue i el piano. En un ambient tan religiós van tenir 12 fills, dels quals 6 van morir en plena infantesa. El més petit dels germans supervivents va ser Thomas que als 5 anys ja tocava l´harmònium. Un any més tard, els seu germà Robert va comprar un piano per la casa i Thomas i dues germanes van rebre lliçons per aprendre a tocar-lo. Poc després, el jove ja tocava l´orgue a l´església del seu pare i feia concerts amb l´orquestra de l´escola com a pianista i organista. També va rebre classes de violí i d´altres instruments, entusiasmant-se per la música i abandonant els altres estudis als 14 anys al.legant "que no hi havia massa ritme per a ell en l´àlgebra".

Va fer diverses feines, però el què a ell li agradava fer era anar a un cinema prop de casa seva, el Lincoln Theatre, on hi havia la pianista Maizie Mullins que el deixava mirar i, a vegades, tocar. Maizie va emmalaltir i Thomas la va substituïr i quan la pianista va haver de deixar la feina la plaça vacant fou ocupada pel joveníssim Thomas, que s´encarregà d´animar amb el piano les pel.licules de cinema mut projectades al Lincoln Theatre. Escoltem un tema per anar coneixent la marera de tocar i de composar de Thomas Waller.

Als 15 anys va guanyar un premi tocant el "Carolina Shout" de James P. Johnson en un concurs al Roosevelt Theatre a Harlem. En aquella època Waller encara no coneixia James P. Johnson però ja l´admirava, ja que aquest era considerat com el més important de la Eastern School of Ragtime Players juntament amb Willie "The Lion" Smith. Mentre Thomas treballava al Lincoln Theatre, un dia hi aparegué Bill Basie (més endavant "Count" Basie) i es feren amics. Thomas va ensenyar-li algunes coses, recomanant-lo com a pianista en un espectacle de vaudeville amb el qual Waller havia fet una gira que durà unes setmanes i que fou la primera feina en la qual, el després cèlebre Count Basie, va participar com a músic de ruta. Escoltem un altre tema per familiaritzar-nos més amb la creativitat de Waller.

Poc a poc, Thomas Waller anava guanyant reputació com a músic i, quan James P. Johnson va escoltar-lo, el va adoptar com a protegit, ensenyant-li a perfeccionar l´execució amb la mà esquerra, que amb l´orgue no es feia servir massa. Waller va esmerçar dies i nits a casa de James P. Johnson practicant (la dona de Johnson n´estava ben tipa!) fins que als 17 anys va aconseguir una feina al Leroy´s Cabaret recomanat pel seu mentor (era el lloc on treballava Willie "The Lion" Smith, però va deixar de tocar-hi per estar-ne fart i al Leroy´s van oferir la feina a James P. Johnson, el qual va confiar-la a Thomas).

El 1922 va ser un any en el qual Thomas acompanyà diverses cantants entre les quals Sarah Martin i Alberta Hunter, fent gires amb algunes d´elles per diverses ciutats nordamericanes. L´any 1925 Waller viatja a Xicago per treballar amb l´orquestra d´Erkstine Tate al Teatre Vendome on també hi tocava Louis Armstrong. Va estar-hi un any i després va retornar a New York on va trobar feina en espectacles de veaudeville i en les house rent parties. Fou en aquella època quan començà a rebre el sobrenom de "Fats" i a adquirir prestigi com a músic.

La vida sentimental de Thomas, però, era força complicada ja que s´havia casat molt jove amb Edith Hatchett i el matrimoni no va funcionar. Es separaren i Edith es va quedar amb el fill d´ambdós obtenint una pensió de Waller que no sempre pagava i que motivà la persecució policial i reclusió a la presó del músic diverses vegades (en una de les ocasions en que va ser confinat, va escriure el tema "Ain´t Misbehavin´"). L´any 1924 Fats Waller va conèixer Anita Rutherford i es van enamorar, casar i tenir fills, vivint feliços però amb moltes penúries de tipus econòmic. Sembla ser que Waller no es sabia vendre massa bé: tan aviat tocava per molts diners, com per un puro i uns vasos de whisky. Va vendre´s els drets de 19 temes a un editor per 500 dòlars, entre els que s´hi incloïen "Ain´t Misbehavin´" i "Black and Blue" (després generarien milions!). Una anècdota relatada per Fletcher Henderson és que en una ocasió van sopar junts i Fats Waller va menjar nou hamburgueses però que a l´hora de pagar no tenia diners i va oferir un tracte a Henderson: un tema inèdit per cada hamburguesa menjada. Com veiem, probablement moltes de les peces de Fats Waller foren publicades sota el nom d´altres contemporanis.

A finals dels anys 20 Fats Waller i Andy Razaf van començar a treballar junts com a compositors de música i lletra respectivament. Una de les bones feines que varen fer va ser al club Connies´ Inn pels germans Connie i George Immerman. El primer espectacle fou l´any 1928 i es titulava "Keep Shuffling" on hi havia un número on Fats Waller tocava amb James P. Johnson alhora i una petita orquestra que comptava amb el trompetista Jabo Smith. L´any següent van fer l´espectacle "Hot Chocolates" on hi van tocar Louis Armstrong, Edith Wilson i els Jubilee Singers, entre altres. Dos dels temes de l´espectacle foren els esmentats "Black and Blue" i "Ain´t Misbehavin´", que assoliren la categoria de hits.

Després dels èxits al Connies´ Inn, Razaf i Waller encara van treballar junts en diferens locals. Segons Razaf sembla ser que era difícil que Waller acceptés encàrrecs ja que no li agradava sentir-se lligat. Un dels mètodes que empreava Razaf per convèncer el pianista era convidant-lo a menjar els temptadors àpats que feia la seva mare i aprofitant la cita per composar. D´aquesta manera sorgiren peces tan extraordinàries com: "Honeysucke Rose", "Keeping out of mischief now", "Blue turning grey over you", etc.

Thomas "Fats" Waller ha estat conegut com el pianista que va saber desenvolupar l´estil "stride", com un compositor extremadament prolífic, com l´hàbil director d´orquestra i també, com a cantant i entertainer. La faceta de vocalista va començar a explotar-la vers 1931, amb l´aparició del tema "I´m crazy ´bout my baby" i va desenvolupar-la amb un gran sentit rítmic, exhortant els músics i afegint interjeccions que sovint provocaven els riures de l´auditori. Escoltem-ne un exemple.

Fats Waller va fer un viatge a París l´any 1932 on va tocar en diversos clubs per plaer. La seva intenció era tocar a Londres però no li fou possible per problemes de papers, així que la visita definitiva a Anglaterra no es produí fins el 1938. (Hi ha la llegenda que diu que Waller va tocar l´orgue de Nôtre-Dame de París, però no es pot confirmar del tot).

Quan Fats Waller va tornar a New York va contactar amb un mànager, Phil Ponce, el qual li va oferir una sèrie de programes de ràdio per l´emissora WTW de Cincinatti. El programa s´anomenà Fats Waller´s Rhythm Club i fou tan popular que va rebre l´oferta de tocar en el circuït de teatres de la RKO. L´any 1934 Waller era tan popular que no donava l´abast amb la feina. També va signar un contracte amb la companyia discogràfica Víctor, ocupant el lloc d´un Jelly Roll Morton en període de decadència. Fats Waller & His Rhythm van fer una cinquantena de sessions magnífiques per aquesta companyia, que sonen talment si fossin en un club, és a dir, enèrgiques i desimboltes alhora.

A finals de 1937 i inicis de 1938 el mànager personal de Fats Waller, Phil Ponce, va emmalaltir i va traspassar la representació de Fats Waller al pianista Ed Kirkeby, que també treballava com a executiu en diverses companyies discogràfiques. Waller va fer una gira pel sud amb l´orquestra de Don Donaldson (on hi tocaven músics col.legues de Fats, com el guitarrista Al Casey, el saxofonista Eugene Sedric, o el trompetista Herman Autrey, entre d´altres), la qual va resultar un autèntic desastre, que va endeutar l´artista obligant-lo a treballar gravant temes comercials per tal de recuperar-se econòmicament.

Ed Kirkeby va intuïr que necessitava fer quelcom per tal d´aixecar la moral del músic, així que va contactar amb locals d´Europa on Fats Waller gaudia d´un bon prestigi. El juliol de 1938 Fats amb la seva dona Anita i Ed Kirkeby partiren vers Londres on l´èxit de Fats Waller al Palladium va ser aclaparador, acabant amb el desimbolt "Flat Foot Boogie". Tot seguit escoltarem un tema gravat l´onze de març de 1935 i que es titula:

En la seva estada a Anglaterra, Fats Waller va fer una gravació amb músics anglesos on també hi va acompanyar la cantant Adelaida Hall, i ambdós van gravar per la BBC. També va fer una gira per Dinamarca, Suècia i Noruega, retornant a Anglaterra per després viatjar a Nova York, on va trobar-hi feina amb facilitat i va seguir fent discos. En març de 1939, tornà altre cop a Europa per fer una gira que duraria 14 setmanes en un programa partit amb els Mills Brothers (a Ed Kirkeby no li fou possible d´aconseguir que Waller portés la seva banda, així que el pianista va haver de tocar sol la seva part). A Anglaterra va composar diversos temes i els va enregistrar en els estudis de Billy Higgs, d´entre els quals els sis solos de piano de l´extraordinària London Suite. La gira va seguir pels països escandinaus i va concloure poc abans de la crisi que abocaria en la Segona Guerra Mundial.

Quan Thomas va tornar a Amèrica tenia 35 anys. Poc després, ja tenia feina als estudis de la companyia Víctor, i fent gires amb la seva banda per tot el territori dels Estats Units, apareguent, fins i tot, en algunes pel.lícules. L´any 1941 Waller va començar a notar que tanta activitat i tant alcohol li feien mal i va deixar la beguda durant un parell de mesos, per consell mèdic, vers 1942. L´hivern de 1942-43 va viatjar a Hollywood per actuar en la pel.lícula Stormy Weather, on també hi apareixien Cab Calloway i Lena Horne entre d´altres. Fats ja era un home malalt, malgrat la seva aparença riallera i extrovertida.

En el mes de maig de 1943 va dissoldre la seva orquestra i va dedicar-se a composar un nou espectacle musical per Broadway, Early to Bed, el qual assolí gran èxit. La tardor del mateix any, Fats Waller havia d´acomplir amb tres contractes: tenia que tocar a Omaha, a Los Àngeles i, finalment, a Hollywood. En arribar la darrera de les actuacions, al Florentine Gardens de Hollywood, Fats Waller patia una greu grip. Un cop acabat el concert, el seu mànager Ed Kirkeby van pujar al tren Santa Fe Chief per dirigir-se a Nova York, on passarien els nadals en família. Però Fats Waller va morir el 15 de desembre de 1943, abans d´arribar a Kansas City, d´una greu pulmonia. Tenia 39 anys.

Pocs mesos després els seus col.legues li retien un homenatge al Carnegie Hall, el 2 d´abril de 1944, en un concert on hi participaren Duke Ellington, Count Basie, Jimmy Rushing, Earl Fatha Hines, Mary Lou Williams, Teddy Wilson, Willie The Lion Smith i els seu mestre James P. Johnson.