Monk, Dizzy, Bird, Klook...gemeguen, criden, esclaten una necessitat entranyada. Esperen aquells dilluns per a esvaïr l´ofec de les seves ànimes fosques, encomanat-se audacitat en els respectius instruments.

Bird respira l´aire sòrdid, el bufa a l´embocadura del saxo i el transmuda en sons d´una força bestialment desfogada.

LA MÚSICA NEGRA ÉS ESSENCIALMENT L´EXPRESSIÓ D´UNA ACTITUD, O D´UN CÚMUL D´ACTITUDS ENVERS EL MÓN, I, SECUNDÀRIAMENT, UNA ACTITUD REFERENT A LA MANERA DE PRODUÏR AQUESTA MÚSICA (LE ROI JONES).

Charlie Parker està assegut en els vestidors del Minton´s. Dorm. La pujada del cavall ha estat fulminant, deixant-lo amb l´expressió petrificada. La boca oberta, la llengua fora, el saxo penjant-li de la corretja, els dits molsuts apretant les claus, deixant-hi una darrera nota congelada. Un saxo, un refugi, una gola que brama, una misèria que s´ha esvaït. De sobte: "Bird, a dormir!"

NO EXISTEIXEN FRONTERES EN L´ART. LA MÚSICA ÉS LA TEVA PRÒPIA EXPERIÈNCIA, ELS TEUS PENSAMENTS, EL TEU CONEIXEMENT. SI NO LA VIUS, NO PODRÀ SORTIR MAI DEL TEU INSTRUMENT...(CHARLIE PARKER).

Surt al carrer pesadament, caminant fins a desplomar-se. Ni tan sols el desperta el reg del servei de neteja quan el xopa de cap a peus, ni els crits d´una mestressa que l´escridassa per ser negre, ni la pudor de les deixalles que poc a poc van acumulant-se al seu voltant. No, ara somia. I quan somia és com quan toca el saxo.

SI HAGUÉSSIU CANTAT EL BLUES TANT TEMPS COM JO HO HE FET, SABRÍEU QUÈ ÉS SENTIR-SE DOS COPS NEGRE (B. B. KING).

Bird tenia un geni innat que va desflorar-se en caure un saxo a les seves mans. La marginalitat amb què va conviure li incità un inconformisme, un ofec patent que va manifestar al llarg de tota la seva vida, amb la música.

L´estudi constant de les possibilitats expressives del seu instrument no foren amb l´afany de ser el millor, sinó amb la pretensió de poder parlar, de poder explicar el gran cúmul de sensibilitat que posseïa. Fins i tot va ser criticat pels col.legues contemporanis, per altres músics que , com ell, havien dedicat totes les seves vides a allò que els permetia posar-se unes ales: la música. Però la seva necessitat visceral de dir coses, d´alliberar el seu esperit dolgut, de revelar els seus silencis, va anar forjant el seu talent.

DES DE L´ÀFRICA FINS L´ESCLAVITUD, DES DE LES PLANTACIONS DEL SUD ALS GHETTOS DEL NORD, ELS MÚSICS SEMPRE HI FOREN PRESENTS. I EN CADA PERÍODE, ELS MÚSICS PARLEN PER A LA SEVA GENT, CANTANT SOBRE LES SEVES VIDES (WILLIAM HARRIS).

Charlie Parker va afegir-se per a tocar amb uns músics que cercaven nous compromisos. Desmarcar-se de la tradició del swing, del jazz ballable, va ser, a l´inici, el símbol d´una rebelió contracultural. Una nova consciència emergia lentament d´aquelles reunions improvisades. I Charlie Parker va ser l´element catalitzador d´aquell inconformisme. Amb la seva genialitat va apuntalar el bebop. Però en el fons, per a ell tot era molt més senzill. Vivia. Tocava el saxo. Tenia el blues.