ROSA FABREGAT
"A vegades el vers més senzill, és el més treballat"
Rosa Fabregat
Foto: Ester  Remacha

Quan Rosa Fabregat escriu és amb absoluta sinceritat, a vegades destil.lant el que sent en un estat de trasbals profund, o a vegades manifestant allò que percep en uns moments de contemplació conscient. La seva poesia és anímica i sovint emmiralla la mateixa autora: la trobem en la lluna, o bé essent un riu, una aranya, un dàtil malmès per terra, un caragol sonnàmbul, una coloma blanca, la cigonya portadora de vida, la bruixa, la flor de l´ametller, la voliana, la mar, l´atzavara, el laberint... I cada símbol és un món en si mateix que se´ns mostra suggerent, així com cada títol escollit per emmarcar els seus reculls poètics, les seves novel.les, els contes i els assaigs que composen la seva extensa i fecunda producció literària.

Molts dels poemes de Rosa Fabregat són missatges codificats que amaguen significants vivencials intensament sentits. No és gens fàcil copsar-ne el rerafons, tot i que a vegades l´aparença estètica dels poemes és de gran claredat. Tal oferiment poètic però, on tot sembla ser dit de forma entenedora, encobreix els conflictes anímics, les transformacions, els processos vitals de la poeta que li han emergit en forma de versos al llarg dels anys. Uns poemes necessaris per a conèixer-se, per créixer i per vèncer obstacles. Potser sigui per preservar-se que la poesia de Rosa Fabregat s´emmascari per no ser revelada a qualsevol preu... Qui s´inicii en els seus misteris hi descobrirà un ésser bell en constant metamorfosi que ha emprat la poesia per transcendir i per alliberar-se.

Rosa Fabregat ha estat una dona trencadora de motlles que ha hagut de bregar contracorrent amb intel.ligència i sensibilitat per afrontar les dificultats. Va néixer a Cervera el 3 de febrer de 1933. Començà a escriure poesia ben jove, tot i que no va publicar fins anys més tard. Estudià Farmàcia i posteriorment va treballar com a directora tècnica farmacèutica d´un laboratori català-alemany. Fou llavors quan es traslladà a Alemanya per especialitzar-se, aprofitant l´estada per conèixer millor l´idioma d´aquest país que ja havia començat a estudiar l´any anterior. En tornar a Catalunya es doctora en Farmàcia i també es fa sòcia de l´Ateneu Barcelonès. L´any 1974 deixa la indústria farmacèutica i obre una farmàcia pròpia a Llorenç del Penedès. Quan el seu fill té 11 anys, comença a fer els primers recitals poètics i obté el Premi Ciutat de Martorell 1978 amb el seu recull Estelles que s´anima a publicar amb La Sal Edicions de les Dones que en fan dues edicions consecutives l´any 1979, i després El cabdell de les bruixes que és també un llibre exquisit amb dibuixos de Joan Descals i pròleg de Guillem Viladot, del qual se´n feren dues edicions, l´una el 1979 i l´altra el 1980 per l´editorial de Jesús Huguet. A més, entra a formar part de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana i del Pen Club. Segueixen els poemaris Temps del cos (amb un magnífic pròleg de Montserrat Roig i un elegant epíleg de Marià Manent) i Tretze llunes (mesura "femenina" de l´any segons el calendari lunar) que s´editen junts en la primera edició de l´any 1980 feta també per Jesús Huguet de València.

Més tard, el 1980 sorgeix Càbala que es gesta al Monestir de Sta. Cecília, a Montserrat, en una setmana de reclusió volguda per l´autora amb la finalitat de pensar-se i de sentir-se, per tal d´experimentar una metamorfosi psíquica de la qual renéixer més enfortida... Tot aquest procés el realitza l´autora alhora que escriu el poemari esmentat, treballant-ne els poemes i els continguts en els mesos posteriors. El fruit n´és un llibre de saviesa concentrada per anar-la desplegant i assaborint. Aquesta obra obtingué la menció honorífica al I Premi de Poesia de Tarragona del 1980.

L´any 1981 publica el conte La dona del balcó i la seva primera novel.la Laberints de seda (finalista del premi El Brot d´Edicions El Pòrtic) i en el 1983 la segona El turó de les forques. Al 1984 la tercera, Embrió humà ultracongelat núm. F-77  i en el 1985 la quarta, Pel camí de l´arbre de la vida, que són ambdues continuació l´una de l´altra i tracten de forma totalment visionària els conflictes entre biotecnologia i bioètica, i que el 1997 s´editen en un únic volum La dama del glaç. Aquestes dues novel.les, que parteixen d´una arquitectura literària molt ben construïda, també tenen en comú que compten amb un punt d´inflexió argumental on el fat incidirà sobre els protagonistes. Els diàlegs que hi apareixen són fluids i àgils, i la narració està molt treballada i acurada.

L´obra poètica de Rosa Fabregat escrita entre 1953 i 1993 ha estat recopilada en el llibre Ancorada en la boira editat per Pagès Editors i prologat per Francesc Parcerisas. Aquest recull inclou:   Estelles (1953-1977);  El cabdell de les bruixes (1958-1978);  Temps del cos (1979);  Tretze llunes (1979);  Càbala (1980);  Darrera del cancell (1980);  Traieu-me el blau (1980)  que obté la Flor Natural dels Jocs Florals de l´Acadèmia Mariana de Lleida, 1980 i pren forma d´un cant litúrgic a la Verge durant la processó;  Madona bruna (1981) que fou Premi Literari Institut d´Estudis Ilerdencs, 1981;  Poemes esparsos (diversos poemes publicats en revistes o col.lecions);  Balda de la vida (1991)  que fou escrit després de la mort del pare i mentre Rosa Fabregat tenia cura de la mare malalta i en el qual l´autora fa una reflexió sobre la dimensió genètica de la vida (aquesta brillantíssima obra es publicà a Lleida l´any 1991 per Pagès Editors amb un pròleg del pensador i cientìfic Ramon Folch),  i els poemaris inèdits fins aquell moment  Ancorada en la boira (1992)  que donà títol al recull general i en el qual hi apareixen poemes sobre diferents estances evocadores de memòries i vivències, i Cant dels orígens (1993)  que tracta sobre la creació de l´univers i ve encapçalat per una dedicatòria al company i al fill.

Posteriorment ha publicat altres poemaris com El ble i la llum que apareix el 2003 també per Pagès Editors i que conté tres parts: TAT-TAT sobre els temps d´infantesa, Les roses del cedre que versa sobre el seu amor pel Creador que li és alhora refugi espiritual i que pot ser entès com un llibre d´oracions o, millor dit, com esmenta el prologador Francesc Pané "un poemari clarament i delicadament místic", i  Lluna de juliol (1995-2002) on els primers poemes són fruit d´una experiència en període de proves clíniques.

Cauen instants data del 2004 i també consta de tres parts: a la primera hi trobem sonets d´amor, a la segona uns poemes sobre coneguts de la infantesa i familiars en temps de guerra, i a la tercera fotografies poètiques d´instants de quotidianitat. El pròleg el realitza Albert Turull i el llibre és publicat per Pagès Editors que ja podem considerar l´editor "oficial" de bona part de l´obra de Rosa Fabregat.

L´atemptat de l´11 de març del 2004 a Madrid, va provocar en Rosa Fabregat una catarsi que la va motivar a escriure un llibre de poesia commovedor, Roses de sang, concebut durant la setmana dels dramàtics fets i que fou treballat i pulit amb posterioritat. La mort també apareix en algun dels seus altres reculls, tals com en Rèquiem per a una poeta on percep com la fantasma de Maria-Mercè Marçal se li apareix en diverses formes vives (sargantana, grill, papallona) a les quals Rosa Fabregat qüestiona sobre l´èxit de diverses escriptores crescudes sota l´influx i la protecció de l´eminent poeta difunta, o bé en Vel de núvia que forma part del llibre Cartes descloses i que és, tal i com exposa J. Borrell en una crítica al respecte "un bell exercici de redempció de dol".

Entretant ha aparegut la ja esmentada Cartes descloses (1998) que  s´estructura també en tres parts i que és una obra mestra d´una profunditat escruixidora, o bé  Rèquiem per a una poeta (1999) escrit també en tres tons poètics, i Roses de sang (2005), així com la plaquete Les ales de la nit (2005) que proposa un viatge inquietant on l´inanimat pren vida en un món d´ombres nocturnes, provocant la por a l´inesperat.

El bonic poema "Tenen mel per dintre" que apareixia a El cabdell de les bruixes suggerirà a Ramon Badia el títol d´un llibre, que apereixerà al mercat l´any 2007, Mel per dintre. Aquest treball ve a ser una anàlisi de la producció poètica de Rosa Fabregat realitzada per la doctora en filologia catalana Maria-Pau Cornadó que exerceix de professora a la Universitat de Lleida i que anteriorment també li prologà Roses de sang. En aquesta tesi hi trobem un estudi molt interessant sobre alguns dels poemes de l´autora cerverina, així com sobre l´ànima literària o algunes dades de la seva vida. Aproximant-nos a la idiosincràcia de la poeta a través d´aquesta monografia podem entendre millor la seva escriptura i extreure´n una lliçó d´existència i de fer art.

La tendresa que Rosa Fabregat sap expressar contrasta amb la fortalesa que també ha demostrat posseir al llarg de la seva vida. Potser la seva gran capacitat per donar-se hagi estat un dels motors subconscients que la va portar a estudiar i a dedicar-se a la farmàcia, així com a proveir-se de remeis medicinals i saviesa per a guarir els éssers humans que tant estima. Rosa Fabregat sap veure, fins i tot en cada bri d´herba, en cada tros de natura, en cada roca que cristal.litza en formes sorprenents, una ànima objecte d´admiració, quelcom per a meravellar-se, una existència que es revela. La ciència i l´humanisme no li són contraposats, sinó que convergeixen i poden sumar-se per a entendre millor la natura. Les causes i les finalitats formen un tot que Rosa Fabregat comprèn, tal i com concebien els artistes del renaixement que s´esforçaven a abastar un coneixement alhora científic i espiritual. Tal concepció de l´univers també apareix en les seves novel.les i contes, o en els múltiples assaigs que ha escrit per a diaris i/o revistes científiques.

Les seves inquietuds en diversos àmbits del coneixement l´han portada a fer-se membre d´associacions ben diverses, com les ja esmentades Associació d´Escriptors en Llengua Catalana, el Pen Club, l´Ateneu Barcelonès, o altres com Dones en Església, l´Ateneu Popular de Ponent, la Societat Catalana d´Història de la Farmàcia, la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, així com a col.laborar amb el Departament de Lletres de l´Institut d´Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

L´any 1988 publica la seva cinquena novel.la La capellana on fa crítica de la manca de dones en els llocs de poder jeràrquic dins l´Església catòlica; l´any 1992 la sisena, Gelosies de blonda, que surt publicada per capítols en el Diari de Lleida; l´any 1995 la setena, Francina i la Providència; Sóc l´Iris és la vuitena i data del 2006 en la qual hi apareix la immigració com un tema motivador de fraternitat i convida a entendre la nova societat multicultural que va conformant-se. Els personatges protagonistes que hi apareixen són bons i generosos... models per encomanar bonhomia i exemplificar-la.
Hereus i Brodadores és la darrera novel.la de Rosa Fabregat, publicada l´any 2008 i és una mostra de maduresa creativa de l´autora.

Montserrat Pratdesaba (Big Mama)


Poema VIII  d´AQUAREL.LES (Tercer bri d´herba)
CARTES DESCLOSES

Sento l´aleteig
de les paraules
com s´acosta.
No vull trencar
l´encanteri d´aquesta aigua
i deixo que em travessi.
Em torno transparent.
Passa el doll
i el poema
no ha quedat escrit.
No és res.
Ni tant sols un respir.
O potser una llàgrima.


SEL.LECCIÓ POÈTICA


FILL
ESTELLES

Fill
ets la vida que s´enfila
a una cadira.
Jo
sóc la cadira
que s´enfila
a una vida que comença.


      


TENEN MEL PER DINTRE
EL CABDELL DE LES BRUIXES

Els llibres,
caixes d´arengades
de paladar picant,
et criden arrenglerats,
dalt dels perstatges.
Els vols collir
de dalt de les branques.
Els mires de lluny
i es posen a l´aguait,
temptadors, segurs,
dalt dels prestatges...
Déus estranys
que has llepat de lluny
i tenen mel per dintre,
i tarongina,
i cireretes de pastor,
i vols collir-los.
Sempre a l´aguait,
ells als prestatges,
sempre estirant la mà,
tu al treball.
El cervell que passi gana,
tant se val.


TREMOLOSES FLORS D´AMETLLER
EL CABDELL DE LES BRUIXES

No et vagis morint, asfixiant-te
dins aquesta solitud imposada.
Any, darrera any, vas omplint
de pedres la teva fondària.
Et vas morint lentament, batec
a batec. Vas estrangulant l´instint
en un suicidi conscient. Deixes groguejar
la pell sense que la teclegi el sol
i llences flors de sang fecunda
al fem perquè no hi ha pol.len per a tu,
barreja de gasela i ocell, rialla i lluna
amb tants bressols al ventre
els cremes un a un cada any.
Eunuc fidel a principis assassins,
lliures el teu sexe a les urpes
dels corbs. No callis més. Crida
sota les teves llàgrimes. Defensa
les teves flors aquesta primavera.
Deixa que siguin tremoloses flors d´ametller
vestint el camp encara despullat. Les primeres
a endormiscar l´hivern i a acaronar branques
plenes de fulles. Les primeres a la recerca
del primer pol.len de l´any. No les enterris
amb tu. Floreix al sol, dona, i obre els teus
pètals al vent carregat de pol.len.


     
                     Fotografies per  cortesia de Rosa Fabregat


COIXÍ DE CRITS D´INFANTS
TEMPS DE COS

Tinc la boca plena de maduixes
i m´ajec sota les fulles dels geranis.
Tenen colors que es gronxen
dels balcons de totes les cases.

Avui són tendres les fulles dels geranis.
Els pardals pessiguen l´orella
amb cançons casolanes.

Un coixí de crits d´infants
em bressola el cap,
sota les fulles dels geranis
que avui he regat.


    


JOCS
TRETZE LLUNES

Dues llunes de plata,
-dolces ulleres-
m´estiren els ulls
amb llum elàstica.

El disc blanc de la nit
rellisca, poc a poquet,
dins la fosca
fins que es fon:
juga amb l´espai.
El disc blanc del rellotge,
parió de l´altre,
ull lluminós del cloquer,
encastat a la pedra,
ple d´engranatges,
juga amb el temps.



Poema XIX
CÀBALA

A l´alba, la muntanya em desperta
amb la seva dansa dels set vels.
Suaument, llença esquinçalls de boira.
Cadells de gassa blanca.
S´insinua,
es treu els enagos,
ensenya els seus contorns,
i un nou llençol de boira se l´enduu.
Torna i retorna a treure el cap el cim
i s´aixequen capells de boirina.
El vent la vesteix i despulla
de les túniques de broma.
De bon matí,
la grossa carena, la boira i el vent
dansen la dansa dels set vels
i omplen el cel, de grossos
dinosaures blancs.  


Poema VI
CÀBALA

La nena de les trenes
dóna menjar a les gallines
i té una cuina de joguina.
Viu sobre un volcà
amagat sota la molsa
i encara no ho sap.




LA SANG CALENTA ATURARÀ ELS SEUS REMS
DARRERA DEL CANCELL


Música d´orgue.
Casc de cavall
trota al carrer.

Pujaré nua
sobre el seu tors.
Enfonsaré les mans
dins el pèl tebi
del bon amic.

Les seves ales
fendiran la boira.

Sortiran de les parets ànimes mortes
i esclatarà el somni.
Les cèl.lules s´endinsaran
com algues nues
dintre la migdiada del no-res.
La sang calenta
aturarà els seus rems.
A les arrels dels pits
el campanar
no bategarà
més.



FOU EL TEU REPTE, MÀRIUS
POEMES ESPARSOS
Inicialment del llibre MÀRIUS TORRES EN EL RECORD (Recull d´homenatge)
editat per Publicacions de l´Abadia de Montserrat (1993)

Nafrada per l´esglai de la guerra
i els ideals vençuts.
Sublimada per la malaltia
i el sord desig de viure.
Colpida pel dolor de l´absència
i el seu fondal d´angoixa:
La teva veu perviuria, Màrius.
Però tu no ho sabies.
Lentament la pautaves
en patrons de paraules.
Hivernava en els fulls
de modestos quaderns.
Silenciosa, la boira
et cridava a la terra dels morts.
Això si que ho sabies,
tot filant, de la copa de l´ànima,
una veu immortal.

Fou el teu repte, Màrius:
De la mort fer-ne vida.

 
Fotografies per  cortesia de Rosa Fabregat


Poema I
BALDA DE LA VIDA

Un fat roent et va recloure al niu.
Hivernaves amb èlitres closos
i regust d´argila.


Poema  3
BALDA DE LA VIDA

Et negava el pa i la sal.
Feia escarni dels teus mots.
Et tancava fort dins meu
amb set portes i amb set claus.
Era el meu propi botxí.
No et volia,
ni com a llum refractada,
i, ...enterca
esdevens capa freàtica.


Poema  VI
BALDA DE LA VIDA

El rellotge fa el seu camí pautat
empès per la corda. A quina corda
s´agafa la teva ànima quan s´obre
esquerp l´abisme, pou d´antigues nafres?
La por tusta a la porta. No hi fa res
que els colors vibrants dels geranis juguin
a calidoscopis.
El seu dolç mirar no tanca la porta
de la inseguretat. Tot tentineja.
La vida és un tensat fil de funàmbul
on rellisques quan els batecs del cor,
afuats, t´empaiten.


Poema  XIX
BALDA DE LA VIDA

Microscopi, túnel i llum,
transparent camí de cristall,
alquímica crossa. Desvetlla
una altra cara del mirall.
Projecta micromons a l´ull,
ens endinsa en la mare cèl.lula,
ens retorna al bressol marí,
ens fa evident que el cos només
és un conjunt precís i harmònic
de microéssers bategants.
Immensa, trilionària soca
d´habitants. Al servei de cèl.lules
glials. Les finíssimes teules.


 


BALADA DE LA MORT...
ANCORADA EN LA BOIRA

Escoltes el batec apagat de la mort sota el tacte.
La palpes. Saps que és allí, a l´aguait, en latència. Fràgil
i potent alhora. Els ossos la dibuixen. Perceps
com teixeix el subtil entramat d´advertències i crides.
Es perfila. L´endevines. Ressegueixes amb els dits
la concavitat de les òrbites. Palpes l´esquelet
que esdevindràs. En tàcit silenci el cos l´anuncia.
La mort, que et deixarà els ulls esbatanats, l´ iris obert
a una llum sense imatges, l´ànima esberlada. I el fred.
S´apagarà la ment i als llavis i a les dents restarà
l´esbós inacabat de l´última paraula, només.
Copses el setge de la mort. Vella amiga plena d´ones,
t´endinsa cap al fons. Fanal encès que et servirà de guia
inútil. Ella et camina. Auscultes amb contenció
la seva indolent passa. Lluites en combat silenciós,
rebel. La pressents, la sospites. Rítmica et percudeix
amb missatges xifrats que el cos enregistra. No l´odies
ni la tems, més aviat et fascina. T´endinses, lenta,
en els seus vels i et sents núvia. T´adones com s´aproxima
el tel gèlid de la mort. Saps que podria esdevenir vesc.
Un dia et dallarà. Tot és breu i incert. Obres els ulls
i la llum els fereix, la terra és viva i tu un bri d´herba.


LA TEVA CAMBRA
ANCORADA EN LA BOIRA

Sempre  l´enyoraràs l´antiga caleixera.
Quan vas tornar del nord
ella ja no hi era, a la cambra.
El seu espai l´ocupava un armari.
Mai no has sabut què se´n va fer
d´aquell bell moble de caoba,
gran com un vaixell ancorat a l´alcova,
de calaixos profunds i generosos
on s´hi podia encabir tot:
somnis sense estrenar, poemes dispersos,
aquell primer dietari, el missal
--i flors seques, com crits de vida
i de desig, ofegades entre els seus fulls--.
Damunt del marbre de la calaixera somreia
la nina de porcellana d´ulls molt negres.
Ara dorm dins de l´armari, amb els ulls closos.
Potser ella sap
on han anat a parar
aquells calaixos confidents
que amagaven, fidels,
el primer dietari, teixit de versos
i d´amors tendres.

Tenies quinze anys quan vas llegir, per primer cop
en públic, els teus poemes. Molts anys després,
massa potser, plena d´entusiasmes, els donaves veu
per places, mercats, i aules.
Més tard vingué el silenci,
com una boira espessa, com una
mort abans de temps. Ara, tot escurçant les passes
per retardar-la, més aviat el cerques.
Vas esclatar tard i a deshora.
Però, ja res no et fa mal.

                  www.pageseditors.com


Quina pedra foguera
amagava la vida
en l´antiga fornal?

CANT DELS ORÍGENS

4    L´incipient cristal.lífer
del diamant primigeni
creix al fons de l´aquari
en un llit mineral.
No pot esbrinar encara
l´alquímia del carboni
que un dia esdevindrà
vegetal i animal.

Fou el brou de cultiu
sideral, l´espoleta?
Fou la pluja del cel?





La paraula velada
quatre llunes la guarden.
Quatre roses que clouen
cent mil pètals en calzes
de polsim sideal.

CANT DELS ORÍGENS

18     La lluna en quart minvant,
fi paraigua de nacre,
funàmbula camina,
lentament en l´albada
damunt la corda esfèrica.
L´invisible s´amaga
en l´altra cara oculta
que la llum no ha violat.
El real i el virtual,
i la franja intermèdia
on la vida i la mort
bescanvien miralls.
És la pols dels estels
la que porta la clau
del missatge gravat
a l´antic pergamí
de l´herència genètica?




Poema IX  de  BOIRA BAIXA (Primer bri d´herba)
CARTES DESCLOSES

A la mort que
en silenci
t´enforca,
l´enlluernes
tranquil.la
arrapant-te
a la vida.



Poema VI  d´AQUAREL.LES (Tercer bri d´herba)
CARTES DESCLOSES

Jo, aranya minúscula
gronxant-me a la llum
del matí,
suspesa en els meus
fils de secreció,
que brillen com la seda,
m´he sentit tinta
i orella de l´univers.

I també la seva música.


Poema VI  de  BOIRA BAIXA (Primer bri d´herba)
CARTES DESCLOSES

Baixes l´escala
del desànim.
És una vella amiga.
Amiga?
Potser més aviat
és mala consellera.
T´ofega a poc a poc
quan davalles els seus graons.
T´escanya,
i, a cau d´orella,
sibil.la sempre els mateixos greuges.

Et mena servicial al fons del pou
on l´aigua bituminosa envesca.

Tu, esfinx,
que coneixes el secret
de l´enigma.
Digues, si et plau,
la paraula precisa.
Tira l´ham
i pesca´m.




Fragments del poema  II
RÈQUIEM PER A UNA POETA

¿Havies pensat alguna vegada
en molts dels teus companys,
companyes, que practicaven
el mateix art de la paraula,
a les fosques,
fantasmes, enmig de la boira,
insegurs, indecisos,
sovint mancats del desig necessari
per seguir cultivant poemes,
sense el reg vital,
perquè l´aigua era minsa;
ni la terra adient,
perquè els era esquerpa?

...

D´aus de ploma n´hi ha moltes
i de tota mena. D´honorades,
poques. Com és natural. A l´obaga
resta la massa de les no elegides.

...

Les miraves, les de l´obaga,
amb compassió. Perquè tu sabies
que l´atzar, que reparteix dons,
també escampa els daus.




Poema  de  LES ROSES DEL CEDRE
EL BLE I LA LLUM

Immersa
en la boira baixa
que t´oculta,
cloc els ulls
i solco la meva nit.

Allí pampallugueja
la lluerna
que em tramets.



Poema  de  LES ROSES DEL CEDRE
EL BLE I LA LLUM

Obre´m aquesta porta
ajustada
que enyoro,
albiro,
no sé on és
i m´adelita.



Poema  de  LES ROSES DEL CEDRE
EL BLE I LA LLUM

¿Existeixes?
En escriure-la,
aquesta paraula,
Em tremolen els dits.


Poema  de  LLUNA DE JULIOL
EL BLE I LA LLUM

Quadruple control diari de temperatura i de pressió;
doble, d´orina, anàlisi de sang, ecografies, raig ix,
fibra òptica... Tot l´engranatge tècnic al servei
del cos.

I l´ànima, qui la controla?


Poema  de  LLUNA DE JULIOL
EL BLE I LA LLUM

Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.





PORTES LES CLAUS? d´INSTANTS D´AMOR
CAUEN INSTANTS


Portes les claus? dius confiat i amatent.
Sí que les duc, i em somriu la mirada.
Deixo ben forta la porta tancada
del nostre niu i del nostre present.

Resta l´enllà en el record permanent
fruint l´ençà de la nostra abraçada.
Als ulls hi veus el regust de besada.
Als llavis sents el tast del pensament.

Torna´m a dir, tens les claus a la vora?
I jo et responc: a la porta de casa.
No trobaràs tant amor al defora.

Vine, amor meu, vine prest i ben d´hora.
Obvia destrobs, perquè el temps és la rasa
que subtil pren confiats humans tothora.




LES IMATGES D´UN MALSON
ROSES DE SANG

Les imatges d´un malson
ronden per totes les cases.
Dins els ulls esbatanats
hi fan niu les aregelagues.



SENT EL PÀNIC A PROP
LES ALES DE LA NIT

Sent el pànic a prop
com li encalça l´espatlla.
Aquesta vegada, no.
No podrà arribar a casa.

Un plany de terra endins
li puja cor amunt.
Les mans abracen l´arbre
amb l´intent dissortat
d´arrapar-s´hi.

Percep l´ànima,
en carn viva,
gotejant sang.
Panteixa fort,
amb els peus apuntalats.
Encastats al peu del tronc.

Cau la neu a poc a poc.




Poema XXVIII  d´AQUAREL.LES (Tercer bri d´herba)
CARTES DESCLOSES
L´he trobat al final
d´un camí que comença.
Ha desvetllat
les antigues fonts
que van calmar
la meva set,
quan era jove.

La més llunyana
me la va obrir
Rabindranath.

Adéu,
l´au Fènix
m´espera.




ANTOLOGIA POÈTICA



NOVEL.LA

      
       
   

RELAT


ASSAIG


ALTRES
Videos de Rosa Fabregat a l´AEL secció d´audiovisuals

 Rosa Fabregat (St. Jordi 2007)

 Rosa Fabregat I Big Mama a la plaça de la Catedral de Vic (8-3- 2008)

 
 Rosa Fabregat I Big Mama a les Tertúlies amb Poetes de la Biblioteca Joan Triadú de  Vic (8-3- 2008)


PUBLICAT A FINALS DE 2008 (POESIA)


PUBLICACIONS A FINALS DE 2009
 


NOVETAT EDITORIAL DE 2012
OBRA POÈTICA II (1994-2011)